In this week’s edition of the trilingual El Puto Guiri newsletter: we pay tribute to Matthew Herbert and Sir Michael Caine, reminisce about flying and chat to one of Catalonia’s most passionate rock’n’roll fans.
I Hate Flying
I still have fond memories flying to Barcelona as a child on flag carriers or chartered flights where you were guaranteed a beef stroganoff in foil and some soothing Mantovani on the ascent. There was a thrill attached to getting the Piccadilly Line to Heathrow, which itself felt like a flight in those cacophonous ear ringing tunnels after Hounslow West. I loved all the details, the attentive staff, the suspense on the luggage carousel, the humidity that engulfed you at El Prat. Even - especially - the disasters, the little-remembered or lamented Spantax Airlines going bust hours before we were due to take off, my mother comically appointing herself passenger shop steward as chaos ensued.
It all changed of course as air travel democratised in the digital age. Flying got cheaper and easier and no destination was off-limits. At some point in the nineteen nineties, short haul started to dramatically lose its allure to the point where I now hate every aspect. I was watching a recent video of a Ryanair flight diverted to Bordeaux by some oaf taking ketamine mid-air and wondered where it all went wrong. Of course, there was always excess, from the staff down. As far back as 2000 I recall a Channel 4 undercover investigation secretly filming a BA crew getting battered at L’Ovella Negra, a notorious tourist drinking den in backstreet Barcelona, only hours before departure. But something changed thereafter whereby travellers of a certain age and persuasion saw aircraft as an unrestrained free for all.
I grew to hate flying in more existential ways too. The climate issue aside, there is also beautiful marshland on Barcelona’s southern periphery which is threatened by the proposed expansion of the airport. I went on a hike from Sant Boi to El Prat last year and saw what is at stake. All to be bulldozed so even more weekend arseholes can parade down the Ramblas in Mexican hats and inflatable dildos. So even more gleaming hotels and charmless coctelerias spring up across town. During lockdown, I became even more evangelical about it all, and committed to avoiding the city centre and going on night trains everywhere. It never lasts though. Convenience is king and sharing a French couchette with a panting Alsatian is arguably even less fun than being sat next to an abusive alkie, furiously - and hopelessly - rubbing out scratchcards. King Canute reporting in, selfishly fighting the tide of ‘progress’. The temptation is always to flee to the hills. By mule.
Not a lot of people know this…
.…but I’m a big fan of Sir Michael Caine, so I was predictably sad to read the news this week of his retirement from acting at the age of 90. Someone who has graced the screen my entire life in countless roles and yet who perfected the dying art of playing himself in every film. He has always been easy to caricature but I think he turned out a few performances which rank alongside the very best. His rogue in Dirty Rotten Scoundrels redefined the English cad, hitherto the exclusive domain of David Niven and Terry Thomas. His appearance in the film adaptation of Anthony Shaffer’s Sleuth is a theatrical masterclass in twist-laden suspense, Educating Rita offers a damning comment on the British class system, whilst his Harry Palmer persona (later reprised in Bullet to Beijing) captured a darker side of fictional Cold War espionage. And then there was The Italian Job. Whilst driving around the Costa Brava’s many coastal hairpin bends, you invariably cast your mind back to that coach dangling precariously off a clifftop.
The film I mostly associate him with however is no blockbuster nor even a cult classic but a critically panned 80s turkey, seemingly universally despised by everyone except me. Blame it on Rio follows two families’ antics on holiday in Rio de Janeiro, a grainy postcard romp through tropical paradise. What saves it from eternal bargain bin infamy is Caine’s winning performance as an ethically troubled adulterer, with a deadpan side-eye at the camera. The slapstick is hysterical, the bossa nova compelling, the support cast ridiculous. But it is this sleazy amateurishness that I find so enthralling. I’ve always been drawn to misunderstandings, pathos, farce, the very foundation of theatrical comedy through the ages. And I think that’s why Hollywood never fully ‘got’ Caine, the cultured Cockney who sent everyone up - not least himself.
Matthew Herbert
Pues anoche asistí un concierto en Londres - una cita con Matthew Herbert en directo al Barbican Centre. Conozco bien el Barbican. Solía trabajar muy cerca y es un importantísimo punto de referencia para todo la cultura londinense. El centro fue diseñado por los arquitectos Chamberlin, Powell y Bon y abrió la puerta por primera vez en 1982. Sin embargo, su diseño brutalista provocó polémica desde el principio en una zona histórica de Londres, rodeada de los antiguos barrios de Farringdon, Clerkenwell y Moorgate. Pero dentro es otra historia. Hay amplia oferta de conciertos de música clásica y contemporánea, teatro, cine y exhibiciones de arte. En la sala de conciertos tienen su sede la Orquesta Sinfónica de Londres y la Orquesta Sinfónica de la BBC. Es fácil perderse allí siguiendo tantas flechas en el suelo, como si fuera un IKEA más fino.
¿Y como se debe reseñar Matthew Herbert? Un reto bastante difícil. Siempre ha sido un tio excéntrico, al margen de las tendencias. Produce jazz, minimal, house, bandas sonoras y muchísma música inclasificable. Incluso llegó a producir un album compuesto de herramientas de cocina. El experimentalismo por excelencia. Pero a veces sale con una joya emocionante, como el Café De Flore de Doctor Rockit, su magnum opus con aquel acordeón gálico, y el remix de Charles Webster, todo un clásico en el mundo chillout.
La última obra The Horse está centrada en caballos y el show fue un homenaje teatral a nuestros amigos equinos, un raro concepto utilizando semen y huesos de caballos muertos como instrumentos musicales. ¡No miento, lo juro! Como performance empezó lentamente casi como un ritual chamánico o pagano. Pero al final nos dio un espectáculo con la asistencia fiable del London Contemporary Orchestra.
Podria parecer todo un poco pretencioso pero me gustó mucho y al menos ha conseguido abrir un debate sobre los límites del sonido y lo que consituye la música hoy en dia.
El Maxi #10: Coldcut - Walk A Mile In My Shoes (2005)
Per si no hi ha dubte 2005 va ser l’any de Henrik Schwarz. Un geni alemany crescut al mon jazz, amb el toc de Midas. Responsable de produccions d’alta gama com Jon o Chicago. Va fer el remix de Walk A Mile In My Shoes, una versió del tema de country de Joe South, originalment de l’any 1970. Comta a més amb la veu del mitic Robert Owens, la veu de HOUSE, el mateix Robert Owens de Fingers Inc i company de Larry Heard. I tot gràcies al duo britànic Coldcut, dues figures claus en el desenvopulament del sampling a finals dels 80. El resultat a Ninja Tunes es un fenomen extraordinari, molt different de qualsevol altre producció seva. S’ha d’escoltar Owens. Puro soul. M’agrada molt el suspens i com creix amb l’inici classica i l’introducció gradual de nous elements. El clímax no arriba fins molt tard. Te tots els ingedients. No es un disc força dj-friendly, amb la llarga entrada. Deu tenir molta paciencia en la pista pero com obra d’art es indiscutible.
In Conversation With… Oriol Serra
Oriol Serra és periodista i gran aficionat del rock ‘n’ roll. Escriu una interessantíssima pàgina dancingwiththeclown.blogspot.com on comparteix reflexions i ressenyes del mòn de la música. Estem molt agraïts per la seva aportació aqui.
El Puto Guiri: Hola Oriol. Moltes gràcies per xarlar avui amb nosaltres. He llegit molts posts teus a les xarxes i et voldria fer algunes preguntes.
Oriol Serra: Gràcies a tu, Oliver. Endavant amb les preguntes!
EPG: Com i quan va començar la teva passió pel rock? És una cosa de sempre o havia un moment clau quan un grup en concret et va obrir els ulls?
OS: La música sempre ha format part de la meva vida. De petit, a casa, els meus pares solien posar la ràdio els diumenges al matí. També posaven alguns vinils de música dels 60 i 70. A més, recordo els programes musicals que hi havia a la televisió. És curiós, perquè vaig créixer durant la dècada dels 80, quan a Catalunya només hi havia tres canals de televisió, molts menys dels que hi ha ara, i tots tres eren públics. Però, en canvi, hi havia una graella musical molt més diversa i abundant que l’actual. Recordo “Cinc i Acció”, un programa infantil de TV3 on vaig descobrir-hi, entre d’altres, a Elvis Costello, Madness, MARRS i Afrika Bambaataa. El feien els dissabtes al matí, i tot seguit s’emetia “Oh, Bongònia”, un programa de videoclips presentat per Miquel Calçada, que aleshores encara es feia dir Mikimoto. Allà també hi vaig descobrir molt bona música. I finalment recordo, les tardes d’estiu, mentre esperava que comencessin els dibuixos animats, posar el primer canal de Televisió Espanyola i veure videoclips i actuacions de grups com Rebeldes, Brighton 64 o Loquillo y Trogloditas. Tot això em va marcar d’alguna manera.
Però si hi ha un episodi que va suposar un abans i un després a la meva vida, va ser assistir amb 12 anys a un concert de Paul McCartney. Va ser al Palau Sant Jordi el 27 d’octubre de 1993, aviat farà 30 anys. M’hi van portar els meus pares. Jo ja coneixia la música dels Beatles, però mai abans havia viscut en pròpia pell l’experiència d’assistir a un concert d’aquelles dimensions. A partir d’aquell dia vaig obrir els ulls, i les orelles, a moltes coses. Per exemple, va ser a partir d’aquell moment quan vaig començar a col·leccionar discos i vaig començar a demanar als meus pares que em deixessin anar a més concerts. I, sí, va ser d’aquesta manera com a la llarga vaig acabar descobrint el circuit de sales.
EPG: Tinc 48 anys ara. Nascut a Londres i per tant la meva trajectòria musical és ben anglocèntric. Va començar amb els Beatles i després els Rolling, Madness i molts altres grups anglesos dels 80. A la Catalunya post transició els joves van escoltar més als grups internacionals o als locals?
OS: No puc parlar gaire de la Catalunya immediatament posterior a la Transició perquè jo era molt petit i amb prou feines la recordo. Personalment, i tornant a la resposta anterior, em vaig nodrir del que programaven les televisions i les ràdios de l’època, i recordo que hi havia una mica de tot. Durant els 80 hi va haver una explosió molt important de grups, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya, i crec que tant aquests grups com els que venien de fora tenien sortida. Ara bé, sí que és cert que històricament hi ha hagut un cert esnobisme d’una part del públic local, que ha tendit sistemàticament a sobrevalorar allò que ve de fora i a menysprear el que es fa aquí. Però crec que aquesta actitud està anant a menys darrerament, cosa que celebro.
EPG: No era conscient de l’escena rock-ska catalana, com el Skatalà, fins 1995 quan feia l’Erasmus a l’UAB. Com reflexiones sobre aquest moviment i el seu paper en la societat catalana?
OS: És curiós, perquè al seu dia aquest moviment no em va interessar gaire. Seguia esporàdicament als seus grups capdavanters, com Dr. Calypso o els mateixos Skatalà, però la resta em semblaven males imitacions de Kortatu o, en el millor dels casos, del Two-tone britànic. Però amb el pas dels anys he matisat molt aquella opinió, i he arribat a entendre i a apreciar algunes d’aquelles bandes. No sé quin ha estat el seu paper en la societat catalana, però crec que el seu llegat en termes musicals es pot observar a diferents nivells. D’una banda tenim grups joves com Les Testarudes, que toquen música d’arrel jamaicana amb una gran solvència i que d’alguna manera continuen la cadena de transmissió que va començar amb Skatalà. Però de l’altra, m’atreviria a dir que aquest mestissatge de postal que darrerament ha homogeneïtzat les programacions de la majoria de festes majors del país, també beu de l’ska dels 90 i de tots els seus derivats. Òbviament, que una cosa sigui conseqüència de l’altra no vol dir que haguem d’assenyalar a ningú com a responsable de res. Dr. Calypso i Dusminguet no tenen cap culpa d’haver influït als txarangos d’aquest món.
EPG: Actualment quina és la teva sala preferida? M’agrada molt Sala Upload. És barat i a mès garanteix un ambient íntim i respetuós. Però cada vegada méssembla que ho són menys.
OS: No m’he plantejat mai quina seria la meva sala de concerts preferida, però he passat grans moments al Sidecar i a l’Apolo, tant a la sala gran com a la petita. També als desapareguts Rocksound i La Textil, dos espais que trobo molt a faltar. El seu tancament ha deixat una mica orfe a tot un públic que potser és minoritari però, al capdavall, existeix. D’altra banda, m’agradaria reivindicar tot aquell circuit que hi ha fora de Barcelona, i que va fins i tot més enllà de les sales de concerts pròpiament dites. A Granollers hi ha el Dràstik, un espai autogestionat on solien passar coses increïbles abans que l’Ajuntament prohibís que s’hi fessin concerts. Tant de bo se n’hi puguin tornar a fer ben aviat. I a Santa Maria de Palautordera hi ha Can Balmes, unaantiga masia reconvertida en centre cultural on entitats com Som del Montseny programen festivals de música underground amb vistes al massís del Montseny. Una passada.
EPG: Relacionat amb l’última pregunta, creus que l’arribada dels macro-festivals ha beneficiat o perjudicat la ciutat de Barcelona? Veig malament el seu domini, la veritat i trobo a faltar les botigues de Tallers i els preus de les entrades penjades a fora.
OS: Crec que el concepte macro, i no parlo només dels macrofestivals, ha fet mal. Els grans festivals o concerts en pavellons i estadis amb zones VIP i Golden Circles han erosionat els ecosistemes culturals propis de cada lloc, han banalitzat l’experiència de la música en directe i fins i tot han generat una nova forma de segregació: a primera fila qui té més diners, al galliner qui en té menys –deixant de banda que, avui, una entrada de galliner per un concert de grans dimensions ja no es troba a l’abast de la majoria de butxaques-. Jo també trobo a faltar aquelles llistes amb els preus de les entrades penjades a les façanes de les botigues de discos. Però encara trobo a faltar més els dies en què les primeres files dels concerts eren per als fans i seguidors que s’ho curraven per veure de prop els seus ídols, no per a qui simplement té més diners i es pot permetre pagar una entrada Premium per ser al Golden Circle.
EPG: Tot i què encara m’agrada la psicodèlia vaig apostar per un camí mès electrònic als anys 2000 quan semblava que el rock perdia força. Importa realment que la música evolucioni o som culpables de sobre analitzar les tendències?
OS: Si l’art ha de reflectir el seu propi entorn, és natural que la música evolucioni tal com ho fa això que anomenem la societat. Ara bé, és important que aquesta evolució sigui fruit de les inquietuds i les circumstàncies de qui fa música, no pas de la necessitat d’alimentar constantment engranatges industrials perquè la roda no deixi mai de girar.
EPG: Sóc cada cop més conscient què ja no sóc jove i que la música s’estàconvertint en un hobby de gent gran o amb recursos. És massa burgesa/còmode ara la música o encara es pot trobar el veritable espirit punk obrer?
OS: Una vegada, arran d’un concert que commemorava l’aniversari d’un àlbum clàssic de Los Planetas al Primavera Sound, el crític musical Nando Cruz va escriure en una crònica una frase que em va quedar gravada per sempre més. Venia a dir que al moment de publicar-se aquell disc, a finals dels 90, la música indie era per a la gent incòmoda, però amb el pas dels anys havia passat a ser música per a gent acomodada. Òbviament és una afirmació que es podria matisar de moltes maneres, però crec que s’entén molt bé el que volia dir, i que on va dir indie podria haver anomenat moltes altres etiquetes. Cada mes s’anuncien desenes de novetats discogràfiques que no deixen de ser reedicions d’obres clàssiques amb formats de luxe adreçades a qui es pugui gastar un dineral en discos. D’altra banda, el famós ressorgiment del vinil també ha fet inflar els preus dels discos en aquest suport fins a extrems ridículs.
No sé si escoltar música és un hobby de gent gran amb recursos, però jo no m’hauria pogut comprar molts dels discos que em vaig comprar mentre estudiava, si m’haguessin costat el que valen ara. Ni hauria pogut anar a tots els concerts als quals vaig assistir en la meva època d’estudiant si les entrades haguessin valgut el que valen avui – parlo de concerts d’artistes més o menys consolidats: l’underground sempre ha menjat i segueix menjant a part-. Dit això, si entenem la música més enllà dels paràmetres de la indústria, crec que l’esperit punk al qual et referies segueix essent-hi, encara que potser ara s’anomeni o es manifesti d’una altra manera. De gent frustrada, emprenyada, desenganyada o simplement amb coses a dir sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà.
EPG: Hi ha algún grup o cantant que t’emociona mès que qualsevol altre? I per què?
OS: N’hi ha molts, que m’emocionen, però tinc una especial debilitat per Bob Dylan i Elvis Presley. Són icones, i han format part de la meva vida des que tinc ús de raó.
EPG: I per acabar, pots nombrar 10 àlbums de qualsevol lloc o gènere que van canviar la teva vida?
OS: Em temo que no puc respondre aquesta pregunta. La llista seria molt llarga, i tot i això me’n deixaria molts... Anys enrere era força aficionat a això de les llistes, però cada dia se’m dona pitjor.