El Puto Guiri #4
In this week’s trilingual newsletter, we explore Naples, establish contact with the Ibiza resistance, review an unexpected book by a former colleague and pay homage to my favourite Spanish tropical pop record.
Traspas y Torijano
En el comedor se puede ver esta foto colgada en la pared. Algunos me han preguntado quiénes son. Es souvenir de D’Alt Vila (Eivissa), en concreto la pareja Traspas y Torijano. Una entrevista (cast/cat) en la cadena TEF.
Hanging on my lounge wall is this photo print I picked up a few years ago on the walk down the hill in Eivissa old town, at one of those wonderfully mysterious tiny boutique galleries seemingly embedded into the city walls.
This 1976 photo of the two dancers always intrigued me so I went and did some homework. Traspas y Torijano are artists and artesans Jesús García and Isabel Delgado. Although born respectively in Madrid and Salamanca, they've been on the island nearly 50 years, and have become much-loved local members of the D’Alt Vila community, where they've been based for more than three decades. They became so popular tourists would turn up and take photos and even piss in their well (!) in a part of town notoriously lacking in public conveniences. Originally hairdressers, they moved to the island in search of a bohemian new life in the 70s, living in a truck with two wheels next to Es Codolar beach before starting a family. They now put on a nativity scene each winter and are also take part in Ibiza's annual medieval celebrations when they lay on a gloriously eccentric banquet for 40 people! They've basically seen it all. You can also follow them HERE
Forza Napoli
A few words on our visit to Naples in May. I hadn't been there since a long coach trip with my family in 1992 where we endeavoured - perhaps ambitiously - to cover the whole of Italy in eight days. Hazy memories of cars with dented bonnets and dangling side mirrors and the entire contents of wardrobes hanging from overhead balconies. On that occasion my mother had wanted to see the art, and my grandmother had wanted to eat ice creams whilst I had eyes only for the local ragazze. We had also taken a boat to the nearby island of Capri, where I purchased a stripey FILA tshirt. Walking around in that I convinced myself I was il capo. The eternal delusion of youth.
Returning over 30 years later I had no real idea what to expect. So much of southern Italy is mythologised, reduced to stereotype and caricature and nowhere more so than Naples, a word which traditionally instilled fear in all outsiders. Whole YouTube programmes are dedicated to investigating the city’s underbelly, solemnly assessing your chances of being decapitated by the Camorra - an image not helped by a popular Netflix series many locals are not wholly happy with.
Our apartment, the Casa Lego, was at the top of a large building on Salvator Rosa near the museum, accessed by a cast iron lift (seemingly bound together by gaffer tape) that sometimes moved and sometimes did not - depending on how much gnocchi you’d eaten on the Palazzo Ruffo di Bagnara. Rented apartments have a ‘revolving door’ feel to them nowadays, where you are likely to stumble across evidence of previous visitors who had been there only hours earlier, racks filled with discarded detritus.. used Metrolink tickets, opened Rizlas, unopened history tour pamphlets. And tv channels I imagine they had given up on too, where (perhaps mercifully) only state broadcaster RAI 1 didn't pixelate.
At the top was a terrace overlooking the rooftops. The first thing you notice is the noise, an eerie reminder of what the western Mediterranean used to be like - when Barcelona was a cacophony of revving Vespas. A form of institutionalised chaos where anarchy abounds but everyone knows the rules. I never get why the British take beeping so personally. It is such a mundane aspect to driving - yet which Neapolitans elevate to an artform. Whatever doubts I might have had about the city were allayed the moment I saw a nun on a scooter driving straight at me across loose cobbles more akin to rubble. I instantly felt very much at home.
Two pals joined me from London and Amsterdam, and we spent the week eating and drinking everywhere, especially around the Quartieri Spagnoli where the ristoranti are condensed together perched on hilly steps. I adored the food and was introduced to the delight that is the strufoli doughball. That area is hugely popular and it helped that the local team Società Sportiva Calcio Napoli - or Napoli - had just won the scudetto for the first time since 1990. I knew that Maradona would be a presence but I had no idea how entrenched the cult of Diego still is. Huge murals, paintings, mosaics, blue flags and fawning banners adorning walls, windows and balconies everywhere. He may have been deeply flawed but it felt like the city was able to overlook his dark side because he put them on the map.
Around town, shops sell miniature figurines which remind me of the Catalan caganers except these ones had their trousers up. Neapolitan tat feels less brash than the Ramblas variant. We also took the train down to Sorrento passing the historic sites of Pompei and Vesuvius which I remembered from studying classics at school and er watching Frankie Howerd.
We primarily wanted to explore the music scene and find out a little more about the Neapolitan disco renaissance which has been creating a stir in recent years. I was familiar with some of the city's most famous sons like Tullio de Piscopo and Pino D'Angiò (who even has a street named after him) but I was curious to find out more about the newer breed of musicians who have emerged such as Nu Genea, Mystic Jungle and Whodamanny. A pity there were no parties that week although I heard Joe Claussell was doing something by the water. Our further enquiries reaped mixed results. We met Dario aka Mystic Jungle outside one of the record stores Futuribile and a friendly German DJ whose name I awkwardly forget (Q-Banana on the instas). The thing about Neapolitan crowds is that they prefer to mill around in the street and talk. Mostly with their hands. We were able to find a few music bars Keste, Perditempo, Vesuvius Soul which became our spiritual home and social nexus over the week.
A more extensive tour of the city’s underground took us literally underneath the city, which rests atop a wide network of catacombs and tunnels which saved many lives during the war. Entire communities didn't just hide there but actually lived there, often in extreme poverty. The tour guide pointed out the remnants of old furniture, toilets in the rocks and rusting saloon cars that had been dumped there later on when they turned into a de facto municipal dustbin. I was impressed by the ingenuity of it all.
In fact I was in awe of so much wonderful food and architecture and above all the incredible spirit of the city, which despite some tourist overkill hasn't yet succumbed to fatalistic cynicism. Every one of my trips to Italy has been completely different - that family coach tour, a weekend in Rome with my Swiss Cottage flatmates, a rural festival in Umbria, a phantom festival in Sardinia, all imbued with good humour and warm memories. And Naples was no different. It may have been dirty and in need of a paintjob but we didn’t get killed once, all week.
Nightshift
Acabo de leer un libro Nightshift, una obra de ficción publicada en 2021 por la escritora sudafricana Kiare Ladner. Hace muchos años, trabajaba con ella en una empresa de comunicaciones en Londres, concretamente en el barrio de Palmers Green al norte de la ciudad. Nuestra etapa en aquella empresa me dejó fuerte impresión en los 2000 y pueden leer algunas historias relacionadas AQUI.
Pero vamos a ver, la trama del libro no me emocionaba demasiado. Es una fantasía pseudo-lesbiana donde una mujer se obsesiona con otra en el curro. A veces es bastante dificil distinguir la fantasia de la realidad. No, la verdad es me interesaba el libro porque reconocí elementos de nuestra empresa y algunos personajes. Pensaba que quizás saldria unos ex-jefes mios, u otros colegas - e incluso yo mismo! Es un poco raro leer algo intentando adivinar si X es Y o Z. No es la mejor manera de interpretar una fantasia, y es más bien una forma amateur de psicoanálisis. No hay ninguna manera de saber lo que realmente piensa otro autor sobretodo alguien que ya no conoces de nada.
Aquella Kiare que conoci entonces era muy buena persona, nada ortodoxa, muy metida en la escena fetish y demasiada lista para trabajar en aquel cesto de serpientes. En el libro explica elocuentemente como son los compañeros en este ambiente, sobretodo por la noche en una oficina, rodeada de gente freaky y nada mainstream. Creo que en este sentido lo ha capturado bien. Un recuerdo de un mundo casi olvidado, donde la gente ligaba, emborrachaba y drogaba con los demás sin complejos. Apenas tenía 27-28 años entonces. Todavia joven y ingenuo. No sé qué sucedió a aquella plantilla ni donde están ahora. Pero durante un tiempo fue una experiencia compartida y me alegro que al menos para la autora sirvió para algo.
El Maxi #3: Mecano - Hawaii Bombay (1984)
Riding the crest of new wave pop that emerged out of the young democracy and specifically the Movida movement of the early 80s, Madrid-based Mecano were by far the most successful of their peers, selling over 20 million records across the hispanosphere and beyond, also scoring hits in France and the Netherlands. They additionally won awards for their melodramatic cinematic videos for classics such as Hijo de la Luna. Formed by two brothers Nacho and José Maria Cano their initial guiding influence was Spandau Ballet although for me their magnum opus was the 1984 hit Hawaii Bombay (off their Ya Viene El Sol album) which fused singer Ana Torroja's famously sweet vocal range with some gentle but no less infectious neo-tropical, cod-Polynesian key chords. To this day I have yet to meet another fan of this track (Mecano are still despised in certain circles) but I think it is as close to perfect pop as I've ever heard in Spain.
In Conversation With… Neus Prats
In this ICW we go to Ibiza and talk to Neus Prats, a member of the GEN-GOB ecological movement. She is also an outspoken critic of the island’s politics. It was a fascinating conversation (in Catalan), offering a rare outside glimpse into local sentiment on an island that at times feels under sustained siege.
Moltes gràcies a Neus per participar en aquesta xerrada!
El Puto Guiri: A veure, et vaig conèixer pels teus comentaris a les xarxes. Es molt interessant llegir la perspectiva honesta del poble enlloc del ‘Ibiza Inc’. Els que comparteixen la teva politica son molts, no?
Neus Prats: Molts, no ho sé. Crec que dir si som molts o pocs és un poc relatiu. En tot cas parlem des d'una minoria arraconada.
EPG: Voldria saber que significa ser Eivissenc en 2023? Hi ha una determinada identitat, diferenciada tant de la peninsula com de les altres illes? Crec que en tot cas els turistes no tenim cap idea..
NP: Diria que des del punt de vista Humà tots som els mateix. Les circumstàncies històriques son les que marquen les diferències de cada grup i, com és obvi, tots mirem les coses des de la nostra perspectiva i des de la nostra experiència. En quant a què significa ser eivissenc al 2023, bàsicament diria que hi ha diverses realitats. La meva és la pertanyença a un poble que, o bé s'ha diluït o bé s'ha quedat arraconat com en una petita reserva indígena que va perdent els seus trets d'identitat, la seva personalitat, el seu espai i a qui ningú importa massa. El que no dona diners no interessa. La nostra cultura, a ca nostra, fa més nosa que falta i des de les pròpies administracions que l'haurien de defensar se la liquida. Basti recordar que el darrer govern balear "progressista" va eliminar la conselleria de cultura. L'actual, conservador, ha eliminat la de medi ambient. Així ens va. cada dia a pitjor i sense cap propòsit d'esmena per part de ningú.
EPG: A Barcelona existeix cada vegada més polèmica per la massificació i l'excés. El debat és molt semblant a les Balears o ja esteu més acostumats a viure dintre d'un parc temàtic?
NP: Balears té un problema amb la massificació turística que és a la vegada un monocultiu econòmic que ens encadena a una forma de vida insostenible i cada vegada més insoportable. El cas d'Eivissa s'ha de tractar apart, perquè la saturació que patim aquí és monstruosa...al voltant de 25/30 turistes per habitant (ningú ho sap del cert), una de les ratios més elevades del món i que es dona a una illa molt petita. Això causa problemes greus d'infrastructures i benestar de la població, però dona beneficis al sector hoteler i divises a l'Estat, que tenen les illes com una mina a cel obert a la que explotar sense límits. D'això s'encarrega la nostra classe política, totalment venuda als interessos de les cadenes hoteleres i agenollada davant del govern de Madrid. Podem dir que l'illa és una catàstrofe ecol.logica i social, però mentre se li pugui treure suc no aturaran.
EPG: De fet, al meu barri del Clot ja comencem a veure l'efecte Sagrada Familia. Nous hotels a tot arreu i els veins de tota la vida cada cop més exclosos i emprenyats. Com ha de reaccionar el barri? Tampoc soc molt radical però quan veig la campanya ecologista contra l'ampliació de l'aeroport sembla molt positiva.
NP: Cap campanya aconseguirà res. Som una mamella per munyir per part de l'Estat, que necessita les divises. Dels d'aquí es pot sacrificar tot. Els polítics locals no son més que els seus peons. Cada dia tenim menys renda per càpita, costa més accedir a un habitatge, l'atenció sanitària és més deficitària, les depuradores no funcionen, no queda aigua, els fems ens enterren...Les polítiques encaminades a la sostenibilitat son les úniques viables però no interessen, es busca el creixement sostingut fins que un dia rebentem. Aquí, allí i a tot arreu.
EPG: A les Balears es detecta certa distància psicològica de la península en concret de les pugnes socials o terriritorials o esteu ben atents a l'històric rifirrafe Madrid-Barcelona?
NP: A Balears estem alienats culturalment i colonitzants socialment fins extrems difícils d'entendre. Quan la població es multiplica exponencialment de la manera en que ho fa aquí és fàcil d'entendre per què queda tan diluida la consciència de poble i de pertenença enlloc. Som Forasters a ca nostra.
EPG: Sóc britànic d'origen però ja porto 7 anys a Catalunya. Conec pocs estrangers que parlin català. Què s'ha de fer per potenciar la llengua tant a l'àmbit espanyol com a l'estranger?
NP: Bona pregunta. Sobretot parlar-la. El principal problema és l'esperit colonialista espanyol i el supremacisme de l'Estat
EPG: A nivell cultural la 'marca' eivissenca està ben identificada amb la música electrònica o les postes de sol. A vegades s'ha de sentir com una imposició, no? Sobretot pels fans de jazz, rock, clàssica?
NP: Jo crec que això és una altra falsa percepció que es té de l'illa provocada per la propaganda del sector turístic. Publiciten els que els interessa pel tipus de client que busquen, però la realitat a l'illa és molt diferent. Hi ha una gran escena de música en viu de diferents estils, rock, blues, jazz, punk..el que passa és que no és el que ofereixen les cadenes hoteleres i la gent de fora no ho coneix. A Sant Carles tenim un gran festival de música clàsica que ja va per la XXV edició i que ofereix concerts de gran qualitat. Tenim temples del Blues com el bar can Jordi, a la ctra Eivissa-Sant Josep, que té actuacions en viu 3 dies per setmana i que és conegut per tota la gent d'Eivissa que fuig del soroll electrònic. Per dir-ho clar, la música electrònica a Eivissa és pels "guiris" i forasters bàsicament. Serveix de reclam al turisme invasor que no volem
EPG: I a més què s'ha de fer amb Privilege (ex-KU)? Es possible tornar a muntar espectacles o concerts de rock o és massa complicat?
NP: Demolició. Els espectacles de qualitat, com he dit, ja es fan a molts indrets de l'illa.
EPG: M'agrada visitar l'illa sobretot a la tardor. Sempre tinc il·lusió de tornar i trobar llocs differents. Pero m'imagino que soc hipòcrita quan també soc turista! Hi ha bons turistes i dolents turistes o fonamentalment tots som iguals?
NP: No tots els turistes son iguals, òbviament. N'hi ha que venen a conèixer l'illa, el paisatge, la gastronomia... n'hi ha que venen a inflar-se de drogues i escoltar remor i que podrien estar ben igual a un pol-lígon industrial de la seva ciutat perquè farien el mateix, però venen a "ibiza", un lloc que en realitat es un parc temàtic del que no els interessa res. Jo també som turista ocasionalment i intento no fer pel món allò que no vull que facin a casa meva. No embrutar, no causar molèsties, respectar els llocs...que la meva presència passi amb el menor impacte negatiu possible i apendre coses. El turisme ben entès pot apropar persones, cultures, idees, el que solem tenir a Eivissa sovint esclafa tot això. La realitat és molt complexa i difícil d'explicar en tan poc espai.
Na Neus sempre encerrada, escoltau-la