Erasmus 30

Fa uns anys vaig escriure un llibre “The Guiri” que recordava l’etapa Erasmus dels anys 90. Només volia reflexionar i compartir alguns fets però sembla que molta gent li van agradar. Anteriorment, no coneixia de res la vida catalana més enllà de alguna quedada familiar a Nadal o de vacances a la Costa Brava…

Això de viure aqui era altra història.

*****

L’estiu de 1995 era difícil. No estava gaire feliç. L'experiència a la meva universitat britànica (Exeter) m’havia destrossat emocionalment. El curs era insopit. Tenía la cor trencada per una noia. M’interessaven les festes i la música i prou. Bevia i fumava molt.

Cal recordar que la vida anglesa es limitada. Quan plou tant o fa fred, la gent no surt. S'intensifiquen les relacions. La borratxera es normal. L’equip de rugby universitari entrava el pub a migdia i no sortia fins a les 23h. En molts instants, s’ha de fer festes a domicili. Molt sovint, la marxa anglesa a l’etorn estudiantil es troba al menjador. Cal veure la peli El albergue español per entendre la diferencia entre els britànics i els europeus. Venus i mart.. Em sap greu que els anglesos van sortir de l’UE perquè els castigats son els joves, els què mai votaven a favor de l’aïllament..

A l’Exeter hi havia 15 estudiants de la meva facultat de ciencies politiques inscrits al programa Erasmus. Alguns anaven a Aix-en-Provence, altres a l’Alemanya o l’Italia. Tots amb la beca garantitzada. A Barcelona només erem dos, i l’altra noia no suportava. Per tant, va ser una mica estrany: 10 meses sense coneixer ningú a Bellaterra, un lloc suburbi a mig hora de Barcelona, a la quinta forca amb el seu propi carácter. Aleshores, encara circulaven els antics ferrocarrils amb aquelles parets de fusta. Van exportar molts vagons a Cuba però encara es pot agafar el Granota aqui en dies especials.

Vaig iniciar el curs de l’Erasmus a l’octubre del 1995. La primera sensació no era bona. El campus de Bellaterra era lleig, amb un estética ben brutalista. Algú em va comentar que les autoritats de la dictatura volien exiliar els estudiants radicals a un espai lluny de la ciutat. Tenia sentit. La revolució no comença mai al camp…

Els alumnes estrangers o del reste de l’estat vivien a la Vila, una residència moderna construïda per Barcelona ’92 i, després, l’Universitat Autònoma. Tothom compartia pisos. Un barri artificial pero amb moments divertits. Era una petita comunitat. Molts venien de Girona, Lleida, Vic, Berga… i tornaven als pobles els divendres. A vegades, l’únic català que es sentía als caps de setmana era el mallorquí. El dijous era l’únic dia quan tothom s’animava al bar.

Aquest bar estudiantil va ser l’epicentre de totes les quedades. El cambrer era andalús. Parlava molt. No sé, potser massa amfetamina.. Un día, em va comentar que abans jugava amb l’equip de Almeria B però es va retirar amb una lesió i així va acabar el seu somni esportiu. No el preguntava que feia a Bellaterra però, en tot cas, el bar sempre estava ple, sobretot durant el futbol internacional.

Els colectius de l’Erasmus es dividien per nacionalitat.. Hi havia grups d’holandesos o francesos però els que dominaven la Vila eran els italians. Il capo es deia Mimmo, el flautista d'Hamelí, sempre amb 4 o 5 noies al seu costat. I em va entrenyar aquest xulo, com tots el italians extrovertits de peli.

Tinc bons records dels anys Erasmus però no soc super nostàlgic. Això d’anar a Sabadell cada dijous per escoltar Green Day o The Offspring no m’agradava gens. Volia escoltar música electrónica o innovador: Radiohead, Massive Attack, Sasha, Mighty Dubkatz… i no pas punks plàstics dels Estats Units. Semblava que era l’únic estudiant amb aquests gusts. Escoltava molt a Flaix FM i pregravaba el mix cada dissabte quan estava fora.

Compartia pis amb un noi de Figueres, suposadament el camello de la Vila. Ens visitava molta gent desconeguda per pillar maria de màxima qualitat. Era aficionat del rock català – Sau, Lax n Busto, Els Pets…. Vem coincidir en altres temes. Li agradava molt l’humor anglès: Els Joves, L'escurçó Negre i qualsevol programa alternatiu a Canal 33. Ho trobava realment fascinant que una generació de catalans coneixia aquesta tele millor que jo!

Amb poques ganes, a vegades anava a la facultat. Els nòrdics volien la classe en castellà i en aquests moments es detectava certa tensió.. En tot cas, avorriment total. Ja no volia estudiar. Estava fart de tot. Volia lligar amb una francesa del curs però ella no estava interessada. A cada moment, pensava en les festes, sobretot la ruta de Balmes… Raspa, Tubo Bar, Paco Moreno, Nick Havanna, Barnatown, Linea 6/25, Best Sellers… una xarxa de noctambuls cutres i comercials, amb bakalao, combinats i chicas go-go. De fet, una fantasia setmanal. I jo amb els vaqueros blancs, el Marlboro a la butxaca i goma als cabells. El Tony Manero de l’UAB. Els dillunys, dimarts, dimecres, no sabia què fer, la veritat.

L’any Erasmus va acabar a l’estiu de 1996. De sobte, la gran majoria dels estrangers van tornar a casa. Alguns van quedar a fer un Masters o anar d’Interailling. Vaig perdre contacte amb gairebé tots. L’internet - igual què la democràcia - era jove. Havia passat per l’aula informàtica per enviar correus - lents, tant lents! Ningú era conscient què ens canviaria la vida. No sé on son ara aquesta gent. He estat molts vegades a Facebook intentant trobar cares i noms coneguts - sense èxit. Sense cognoms, es una missió condemnada.

I es una llàstima perquè en 1995 encara no tenia la maduresa per compartir aquelles experiencies. Seria interessant entendre millor les relacions inter-europeus. Igual, tothom ja té una bona feina o families, cada cop més allunyats de l’experiencia universitària.

Aquest any compleix 30 anys des d’aquella experiència. Tantes memories i records… Suposo que em va ajudar entendre una mica millor la vida barcelonesa i, fins i tot, va aixecar la meva curiositat en tornar - aquesta vegada per quedar-se..