El Puto Guiri: Blackout!

May 04, 2025

Welcome, bienvenidos and benvinguts. The El Puto Guiri newsletter is published monthly in English, Spanish and Catalan. Strictly a labour of love. Thanks for reading!

Soooo.. where were YOU during the great blackout?

As I’ve got older I’ve come to really notice this disconnect between what’s on the news and what happens on the street. The abstract debates that rage online often seem so far removed from what I see in my barrio. I noticed this again on April 28 when I had a weird feeling I hadn’t experienced since the onset of the pandemic, when all the shops dramatically ran out of toilet paper.

Initially I thought it was just our flat, then the building, then the area. Lights off everywhere.. butchers, bakers, shopworkers gathered outside, in some cases nonchalantly puffing a crafty fag, in others attempting to get a signal. There was no panic but no order either. I was reminded of a former life as a fire marshal at work when I somehow managed to bungle a mock evacuation outside an office block in Palmer’s Green. Very much, the blind leading the blind..

In this instance, nobody knew what was happening either. Walking aimlessly, listlessly past the Estació del Nord, I stumbled across a city cop from the Guardia Urbana and asked if the whole city’s power was down. He looked at me incredulously.

“The whole city?!” “The WHOLE city, the WHOLE country, Portugal AND HALF of France!!!”

I almost asked if he was joking but you don’t joke with the Urbana. It was a warmish day yet I felt this sudden chill cascade down my arms. It sounded big. The entirety of Clot, Encants, Carrer Mallorca, Marina, Castillejos, Cartagena.. filled with sirens and your mind raced with possibilities.

As someone who automatically assumes the worst scenario, I had mental images of hit squads of Russian saboteurs methodically cutting pylons with wire cutters, bringing us to our collective knees, in a co-ordinated bid to weaken democracy, stir civil unrest, and sow the seeds of anarchy*. Or maybe somebody hadn’t put their 50 céntimos in the meter?

It was strange. The mood felt very classic English, stoical, still upper and all that, but you couldn’t help wondering how long it would’ve lasted. Either way, it was inconvenient, I was incommunicado, neither able to work nor find my friends on the beach, nor moan about anything on the socials. After a pit stop for a baguette at a bar with my remaining 8€ in hard currency, I went home and tuned into RAC1 on the radio, where the increasingly hysterical host, Toni Clapés, spent the rest of the day castigating every tier of government for essentially knowing as much as anyone else did.

At 1am, our power was finally restored and the whole matter was quickly forgotten. In her latest blog Esme Fox shares some useful stats from a really surreal day, but in the end, for many, it was just a day off. For a few more thoughtful writers though, it was an existential reminder that for all the tech forced into our lives, we are ultimately still reliant on analogue radio batteries. As civic emergencies go, this was one of the more benign ones.

*It was certainly no New York ‘77.

Oh yeah, amidst all the excitement, the park at Glòries finally opened. One for the horticulturalists, the standout is probably this cactus amphitheatre.

Post Mallorca Blues

We were pretty ill with acute bronchitis after our Mallorcan adventure and barely left the building for two weeks. But there was still time for a lovely meal at La Violeta and a stroll around Montjuïc, even if the whole world knows about la Caseta del Migdia now. The walk to the castle has a commanding view of the harbour. Shimmering on the water, I spotted the Queen Mary 2 just leaving en route to Italy. I wondered how many people on those ships see anything.

Perhaps the Copa del Rey final, where Real Madrid, seasoned practitioners of the dark arts, were everything you would expect. There was a time when the merengues could usually count on Franco’s blessing if not necessarily the Pope’s. I can’t say his recent passing massively impacted me either. He seemed like one of the better ones, but I’ve heard too many family tales of brutal nuns and other horror stories. If I must worship anyone, it would be the shaman-like frontman Higashi Hiroshi of Japanese cosmic space rockers Acid Mothers Temple, who recently made their presence felt at Montjuïc, at the always wonderful Sala Upload, our solitary outing for the month. Full review soon-come, alongside some exciting personal news in the next edition…

El Puto Curro

Pues nada, aquí estamos. La vida laboral está evolucionando de manera bastante inesperada. Alguien me preguntó esta semana si quisiera crear una página Patreon. No sé si vale la pena, la verdad. Es que no me convence aquel modelo de garantizar contenido. Tampoco soy periodista. Hay gente como el anglo-griego Pete Paphides un periodista de música quien publica contenido cada día, y parece que gana una pasta, pero obviamente no puedo escribir como él, ni intentarlo.

Lo que es cierto es que la diversificación es la única manera de sobrevivir economicamente ahora. De hecho, tengo varios clientes transitorios, estos que desaparecen y luego vuelven de repente unos meses más tarde. Es un poco estresante porque no se puede planificar nada. Ya no hay sueldo y todavía no estoy acostumbrado a este nuevo ‘mundo feliz’ de Huxley.

Sin embargo, pese a todo, hay oportunidades. Los medios y políticos refieren al fin de la globalización, pero hay un montón de puestos en línea. Ahora mismo, hay gente en China o Vietnam en búsqueda de gente con acento gallego. Es posible encontrar cualquier tarea hoy en dia en la página Upwork.

Fue interesante leer dos puntos de vista opuestos del ámbito anglosajón. La Generación X está jodida v La Generación X vive tiempos gloriosos. A ver, es muy fácil generalizar o frivolizar este debate. Todos somos diferentes. No tengo nada en común con la gran mayoría de gente de mi edad. Algunos viven bien mientras que a otros les cuesta pagar la luz. Y ya no sé qué significa la burguesía, la clase media, la sociología de antes. Cada vez tiene menos sentido. Esta gente educada que no gana ni un duro. ¿A qué clase social pertenece?

Me imagino que hay muchos autónomos que comparten esta misma manera de pensar. De día en día todo cambia. A veces escribo artículos o blogs para clientes. En otros instantes, se puede grabar voces, producir videos de YouTube o corregir faltas del IA. De momento es todo un incógnita. Hasta 2023 no sabía ni que existía este mundo. Y ahora nadie sabe por dónde se acabará.

El tema del dia

El domini dels Podcasts

condenser microphone with black background

Aquests dies no m’he trobat gairebé. No sé què em passa aquesta primavera. Ja és la tercera vegada. N’estic fart!

De totes maneres, he estat pendent dels podcasts més que mai. Es veu que el mitjans tradicionals estan perdent gas a tot arreu. Si no fos per la meva parella i la seva curiositat en les vides íntimes dels First Dates no sé què faríem amb la tele. Sembla que reflecteix una tendència més àmplia. Els podcasts guanyen terreny als Estats Units, però encara no sabem si és una moda temporal o una tendència permanent.

En realitat, gairebé tots els grans debats ja es troben als canals de YouTube amb els seus milions de seguidors. Fa poc, vaig veure l’infame i llarguíssima discussió entre Joe Rogan i Douglas Murray. Ho vaig trobar força interessant com una mostra de la desintegració intel.lectual de la dreta moderna. Tanmateix, tampoc m’il·lusiona el paper mediàtic del Pablo Iglesias i companyia. La veritat és què no vull passar el temps en cadenes clarament partidistes, polititzades per una banda o l’altra. No sé si és possible trobar un espai neutral, respectat per a tothom.

El problema és que molta gent ja no confia en el legacy media. Hi ha molta gent al Regne Unit amb ganes de destruir la BBC i, malgrat les seves deficiències, seria una catàstrofe perdre aquest recurs imprescindible. Mentrestant, a Canada hi ha una campanya per salvar la seva pròpia emissora pública - la CBC - sense la qual el poble i la cultura independent d'un país tan enorme no tindria cap representació als mitjans. Doncs, quina és la solució? Encara s'han de defensar les grans institucions quan els nanos no passen ni un moment veient la tele tradicional?

És curiós què a YouTube hi ha nul·la presència catalana - algú em pot corregir, segur - quan a X o BlueSky hi ha mig Barcelona. Per tant, quins són els millors podcasts catalans ara? Conec la Sotana, però el contingut és una mica ‘bro’. Per impulsar la llengua catalana cal crear més contingut amb reach juvenil.

Últimament, em sento una mica decepcionat amb el BlueSky. Tota la bona gent va fugir del fosc imperi, però mai la volia tractar com un centre de refugiats progres virtuals. Això no vol dir que voldria tornar a X i discutir amb imbècils però a vegades sembla un partit de tennis amb només un jugador.

On és el debat obert ara? No ho sé. Hi ha molta moguda a Substack però encara no tinc clar com aprofitar aquesta pàgina. I, per tant, potser l'únic debat obert es troba al YouTube, encara que sigui el salvatge oest de l’internet.